Rating
Featured/Unfeatured
Claimed/Unclaimed
Abeurador de la Font
Abeurador de la Font
Abeurador de l'aljub
Benlloch

Contemporani del s.XIX-XX. Construcció rural vinculada al regadiu.

Potser siguen la part més destacada de l’arquitectura del aigua, en molta relació amb el consum animal. Estan a prop dels sistemes de recollida d’aigua, ja que l’aigua que s’extrau es posava en l’abeurador per a que els animals no tingueren contacte directe ni amb el poal ni amb l’aigua emmagatzemada.

La seva forma allargada permet que una gran quantitat d’animals puguen beure al mateix temps.

Destaquen els següents abeuradors: el Abeurador de la font dels tres Canons, l’Abeurador de l’Aljub de l’adjutori, l’Abeurador Font Subarra i l’Abeurador Pou de la Mosca.

Aljub dels Consells
Aljub dels Consells
Aljub del camí de Cabanes
Aljub del camí de l'Adjutori
Aljub del camí del cementeri
Benlloch

Contemporani del s.XIX-XX. Construcció rural.

El seu origen s’estima neolític, ja que s’han trobat en diversos assentaments de l’època. També eren importants estratègicament ja que la resistència depenia d’ells davant un atac a castells i fortaleses.

Els aljubs són construccions que feien possible l’arreplegada del aigua en èpoques de pluja. Els aljubs tenen un important valor arquitectònic, ja que encara avui en dia ens demostra que eren construccions complexes i complicades com ho són les més antigues (les de Quartico, Piedrafita i el Mas).

Les seves localitzacions estan relacionades amb la bona accessibilitat per als animals i les persones, estan pròximes a les vies de comunicació i a les cases, i tenen un lloc proper on poder aprofitar les corrents generades en èpoques de pluja. El que fan els aljubs és arreplegar l’aigua de la pluja que es guarda dins del mateix, mantenint l’aigua fresca i en penombra per al seu consum.

L’aigua s’extrau mitjançant un poal subjectat a una cadena o una corda i aquesta s’aboca en una pila que passava en una canaleta al abeurador.

Molts d’aquests aljubs es troben situats prop dels corrals i de les cases particulars fent la seva funció, que era abastir en rutes i emplaçaments humans.

En Benlloch trobem aljubs en diversos estats de conservació, de base rectangular excavats en la terra o en la roca. Alguns exemples que trobem són: el Aljub de les Casetes, el Aljub del Camí de les Comes, el Aljub de la Rambla i el Aljub Camí del Cementeri, entre altes.

Bassa del Pou Sec
Bassa del Pou Sec
Bassa del Gordo
Bassa de Pelejano
Benlloch

Contemporani del s.XIX-XX. Construcció rural vinculada al regadiu.

Constitueixen uns dels recintes d’aigua més rudimentaris que existeixen. Son perforacions en la terra no molt profundes i relativament grans que reben aigua de pluja. La quantitat que arrepleguen tindrà que veure amb les precipitacions, la temperatura i la insolació rebuda, ja que no tenen ni coberta ni protecció.

Algunes de les bases principals son: la Bassa de l’Argila, la Bassa d’Adrià, la Bassa del Pou sec, la Bassa del mas de Pelejano i la del Mas del Gordo.

Benlloch

S.XIX/Construccions tradicionals

El vi ha segut un dels protagonistes de l’activitat econòmica de la població sent necessària tota una infraestructura per a la seua producció. Les bodegues i fàbriques d’alcohol van ser abundants al poble de Benlloc, algunes van ser privades i altres de caràcter comunal -com la de la cooperativa-, altres només per a l’autoconsum constituïdes essencialment per cubs. Aquestes són edificacions generalment de dos altures amb murs grossos de pedra i revestiment continu. La coberta és de teula àrab de una i dos aigües, fet amb material de fusta originàriament. La majoria d’elles estaven situades als voltants del barranc de la Font. Moltes es troben ja en desús i altres enderrocades, però en algunes encara es conserva la maquinària i la infraestructura, un bon exemple és la de la cooperativa.

Quartico
Benlloch

Primera meitat del segle XX/Neo-gòtic/Edificació de culte.

 

El calvari va ser construït l’any 1920 per Carlos Ansuategui. Aquest va fer la promesa de construir-lo si no passava res a la seua família en temps de l’epidèmia coneguda com “la Cucaratxa”. 

L’ermita de Sant Josep va ser construida per la família de les Carmens l’any 1941 per una promesa si en sortien il·lesos durant la Guerra Civil. El contractista va ser Benito Bayarri i els obrers Emilio Alcina, José Vidal i Ramón Pitarch. 

Tran restaurat del Camí dels Romans
Tran restaurat del Camí dels Romans
Tran restaurat del Camí dels Romans
Gual del camí dels Romans
Benlloch

El camí dels Romans és la forma amb què popularment es coneix la Via Augusta al seu pas pel terme municipal de Benlloc. Molt possiblement tinga el seu precedent en una via anterior d’època ibèrica, coneguda com a Via Heraclea.

La Via Augusta va ser la calçada romana més llarga d’Hispània amb una longitud aproximada de 1.500 kilòmetres que discorrien des de Gades (l’actual Cadis) fins als Pirineus, on s’unia a altres vies procedents d’altres indrets d’Europa fins aplegar a Roma. Va constituir l’eix principal de la xarxa viaria de l’Hispània romana. D’aquests, tan sols en fa quatre per el terme de Benlloc travessant-lo de nord-est a sud-oest.

La Via Augusta travessa les províncies de Castelló i València des del riu Sènia fins a la Font de la Figuera. Va actuar com un aglutinador de la població degut a la seua funció per al transport de mercaderies i persones. Aquest tram és un bon exemple ja que molt prop del camí tenim evidències d’un gran nombre d’assentaments. Molt prop de Benlloc a la vora de la via es troba l’Arc romà de Cabanes. En el tram que passa pel Pla de l’Arc s’han trobat gran nombre de mil·liaris, evidències clares del pas de la Via Augusta per la zona.

Al seu pas pel terme municipal de Benlloc està totalment senyalitzat i el seu recorregut ofereix vistes interessants en els aspectes rurals, naturals, històrics i culturals. És en Benlloc s’ha pogut verificar l’amplària i l’estructura original de la calçada romana gràcies a l’actuació arqueològica promoguda per ENAGAS, que ha dut a terme la Generalitat Valenciana amb la recomposició de l’obra en una longitud de quasi 50 metres.

Llavors la calçada recupera la seva essència com un espai per a caminants al quedar desviat del tràfic motoritzat gestionat a través de l’Ajuntament de Benlloc. 

S’ha prestat especial atenció a tot allò referent al sistema constructiu de la calçada, a que aquesta intervenció pot servir de guia a l’hora de projectar i dur a terme treballs similars en altres trams. 

La bona conservació de les restes i l’entorn paisatgístic fan d’aquest punt de la Via Augusta un lloc especialment indicat per a donar a conèixer d’una manera més senzilla les particularitats de la construcció de la calçada romana.

 

Casa rural
Benlloch

Contemporani del s.XIX-XX.

Es tracta de construccions de caràcter rural, son aquelles casetes en les que es guarden els instruments necessaris per a l’activitat agrícola del camp. Algunes d’aquestes encara es conserven en bon estat i estan molt relacionades en l’activitat de camp.

Aquestes cases rurals es troben repartides per tot el terme municipal, en gran part en les zones rurals.

Benlloch

Contemporani del s.XIX-XX. Construcció rural vinculada al regadiu.

La major part són de recent construcció, el que fan és emmagatzemar l’aigua i l’aboquen a un receptor.

Els dipòsits i les cisternes formen part de l’arquitectura del aigua i alguns són essencials per entendre l’abastiment actual en les cases.

Les cisternes en canvi son dipòsits d’aigua excavats en la terra amb una profunditat d’uns metres. L’aigua de la pluja s’emmagatzema mitjançant sistemes de canals, d’aquesta manera els teulats de les cases passen a ser receptors d’aigües que es dipositaven en llocs tancats i obscurs que feien que l’aigua es conservara fresca.

Moltes cases i masies els utilitzaven com a subministrament d’aigua principal. Actualment queden encara algunes en funcionament ja que tenen fama de fer bona aigua, altres es mantenen en les cases com a elements de decoració.

Alguns exemples són: Dipòsit de l’Església, Dipòsit al camí de les Corregudes, la Cisterna al Mas Matalladres o la cisterna de l’Ermita de l’Adjutori.

El Molinet
Benlloch

S. XVIII, s. XIX, s. XX/Contemporània/Arquitectura Tradicional

Prop del poble a la dreta del barranc de la Font es troba el únic molí fariner hidràulic del terme, aprofitant l’aigua de la font dels Tres Canons i les aportacions hídriques del barranc en temps de pluja. S’utilitzava per a moldre els camps de blat, pot ser ja en funcionament des del segle XVII, encara que sembla que les construccions que actualment es conserven daten dels segles XVIII i XIX. Aquest molí actualment es troba en ruïna al igual que «El Casal» que era la vivenda del moliner.

Façana de l'ermita
Benlloch

S.XVII/Contemporània/Arquitectura Tradicional

Es tracta de l’única aldea que té Benlloc, denominada antigament com el «QUARTICO» terme que li ve donat des del segle XVII, quan el terme municipal, per qüestió de l’aprofitament de les herbes es va dividir en tres “Quarts” i un “Quartico”. Actualment també és una partida del terme de Benlloc, on és l’aldea homònima. Ocupa la porció oriental del terme, bastant allunyada del nucli urbà, casi 8 km, i separada d’ell per Subarra. Des d’allí hi ha una espectacular vista del paratge natural del Prat de Cabanes i la mar. És una zona que per les seves condicions físiques tan sols ha permès històricament la vida en nuclis aïllats d’una o poques famílies arrecerades en allò que s’ha vingut a dir masos. Per articular una societat civil connexa i que possibilités la interacció i la formació, es va construir una escola rural i un calvari amb una ermita dedicada al culte de Sant Josep, és a dir, un petit poble a falta d’estructures polítiques. Per a accedir a ell no hi ha carretera asfaltada, si no per una pista de tipus forestal, per els quals es poden realitzar interessants excursions a través de pinars i fonts.

Ermita de l'Adjutori
Benlloch

1445-1742/Gòtic-barroc/Edificació de culte.

En 1445 el bisbe de Tortosa va donar llicència als de Benlloc per a poder construïr una ermita dedicada als Sants Màrtirs. Conta la tradició que van ser uns mariners portuguesos els que van començar amb la devoció a la Mare de Déu de l’Ajutori en resposta al bon vent que havien tingut en el seu recorregut, pot ser després d’aquests fets fora modificada la primera església.

Adherida a la capella dedicada a Sant Abdón i Sant Senent datada al 1445 es va edificar l’actual ermita al 1742. L’estil de l’edificació és barroc amb certa sobrietat i gust. La figura de la Mare de Déu es pot girar per tal que els fidels li puguen mostrar devoció des del darrere de l’altar.

Es tracta d’una ermita amb una nau, sense capelles amb creuer i presbiteri rectangular. La nau i els braços del transsepte es cobreixen amb volta de canó amb llunetes, el presbiteri amb volta de quadrant d’esfera sobre petxines, i el cambril, amb dos trams de volta de canó en els laterals del presbiteri, i una petita cúpula en la part posterior.

La façana principal està rematada per una cornisa amb pinacles. La portada te una obertura flanquejada per pilastres, i per damunt d’un entaulament senzill, una fornícula apetxinada amb la imatge de la titular del temple.

Festivitats relacionades.

La festivitat principal es celebra el 30 de Juliol amb una romeria portant els patrons Sant Abdó i Sant Senen de la parròquia a l’ermita amb missa i festa gran.

El dilluns següent a la Pasqua de Resurrecció i a la Pasqua Granada i el 8 de setembre (festa de la Nativitat de la Mare de Déu) els fidels també acudeixen a l’ermita.

Inscripcions a l’ermita

Durant la Guerra Civil va servir com a Centre de Reunió i d’Instrucció on es van concentrar diverses brigades per a mobilitzar i formar nous reclutes. Prova d’açò són les nombroses inscripcions que es trobaven abans de la seua rehabilitació l’any 2012 de les quals es conserven molt poques.

Ermita de Loreto de Benlloch.
Camí vell d'Atzeneta 1. Benlloch

1698/Barroc/Edificació de culte

Al 1666 el mossèn Salvador Andreu demana llicència per construir l’Ermita de la Mare de Deu de Loreto al vicari general de Tortosa, Pedro Màrtir Aycart. El 1698 se celebra la primera missa i al 1705 s’hi soterra al seu promotor al lloc on romanen encara les seves restes. Restaurada recentment revela cert estil manierista en la seva projecció a l’exterior i presenta un ample porxo a la façana, en la que, curiosament, no hi ha porta.

 

 

Lateral de l'Església parroquial
Lateral de l'Església parroquial
Façana principal de l'Església parroquial (http://castellonenarchivos.blogspot.com.es/p/iglesias-de-castellon.html)
Plaça de l'Església, Benlloch

Entre 1614 i 1650/Medieval Cristià/edifici històric religiós

Al segle XIV es té la primera referència a la primitiva església, i provablement hi haguera una ja des de temps de la repoblació. Després de succesives remodelacions, va ser en 1613 quan es va prendre la decisió de bastir un temple nou, a sobre el solar on hi era la primitiva església de Benlloc, però no es fins l’any següent quan es començaren les feines.

Està edificada en el cim de la colina sobre la es va assentar el poble de Benlloc. Es creu que una bona porció del seu espai va ser dedicat a menesters religiosos: Església, casa abadia i cementeri. En 1650 foren ampliats els murs del poble com a motiu de creixement de la població.

Es troba adossada a la muralla donant un aspecte de fortalesa que es complementa amb la torre campanar ubicada al sud-est de l’edifici, amb aspecte de torreó defensiu degut a que no esta cobert, possiblement per a poder vigilar o inclús defendre. Amb una altura de uns 20 metres conté a l’interior una escala de caragol amb més de 150 escalons, mitjançant la qual s’accedeix a la planta de les campanes on hi han cinc obertures amb vistes al municipi. Cal dir que una de les campanes del campanar està considerada de entre les més antigues de la Comunitat Valenciana.

L’església de tipus basilical, s’estructura a partir d’una nau amb capelles adossades als laterals entre les quals s’obri un estret passadís de transit dels fidels, formant així dos naus laterals de menor alçada a la central.

La part posterior de la nau central alberga un cor alt que es recolza en el mur de la construcció i es sosté mitjançant una volta de creueria i tancant per davant amb una balustrada de fusta.

La façana renaixentista esta adornada per dos columnes de estil tosc, les quals es sustenten sobre dos pedestals i unides en la part superior per una cornisa en la que es troba un capelleta en la que hi havia una imatge de Santa Bárbara.

Font dels tres canons.
Benlloch

Construïda al 1889, la seva aigua prové del pou de la Reixa a través d’una canalització que també dóna aigua al pou de la Vila. Aquesta canalització recorre el barranc de la Font i a través de la font dels Tres Canons proveeix d’aigua un abeurador que alhora serveix per portar aquesta aigua als llavadors.

Font de Subarra
Font de Subarra
Font de Subarra
Font de la plaça de Sant Antoni
Font del Tres Canons
Benlloch

Contemporani del s.XIX-XX. Construcció rural vinculada al regadiu.

En el terme municipal no son abundants les fonts naturals, en canvi si que ho són les fonts urbanes, importants com obra pública al servei de la ciutadania. La més popular del poble es la Font dels Tres Canons, construïda en 1889 com obra pública i que per al seu abastiment es va canalitzar l’aigua a partir del Pou de la Reixa. Es tracta d’una font senyorial històrica i robusta.

Les altres fonts de les que disposa Benlloch son més simples i amb estils més contemporanis.

Algunes fonts son: la Font de Subarra, la Font dels tres Canons, la Font de la Reixa i la Font de la Plaça San Antoni.

Benlloch

S.XIX-XX/Contemporània/Construcció tradicional

Entre aquestes construccions destaquen el forn de la plaça de l’Església, actualment es troba en desús. Es caracteritza pels seus murs de pedra nueta, els quals queden a la vista, degut al desgast del recobriment continu de cal que hi havia, posteriorment es varen recobrir amb cement i pintar de blanc. La coberta de l’edificació és a dos aigües amb teula àrab; i el material utilitzat per a les portes i finestres és la fusta.

Benlloch

Ibèric, romà, i islàmic/ Jaciment arqueològic

Es tracta d’un jaciment ocupat durant tot el període ibèric, part del període romà i en època islàmica. Aquesta barreja de diversitat cultural es troba en les restes de ceràmica que es pot veure en superfície, la dispersió de la qual fa pensar en una grandaria d’unes 0’2 hac., sense que es puguen veure estructures en superfície. Els tipus de ceràmica trobats d’època ibèrica són fenícies, lebes i una gerra de tipus Ilduradin; d’època romana s’han trobat fragments de teules, dolia, morters, parets fines, ceràmica comuna, de pasta grollera i àmfores. Esteve (1986: 248), dóna notícia de la localització al rebaixar els bancals de “cinc olletes que contenien relíquies”, “o siga ossets” en la banda nord del pujol, relacionant-lo amb la necròpoli de l’assentament. Pot ser hi haja una ocupació anterior, ja que F. Esteve (1986: 247) indica l’existència de “solatges de terrissa molt vella, feta a ma o a torn…”.

Tenint en compte la seua posició junt a les terres de conreu i l’absència d’estructures defensives es pot considerar que el jaciment tenia una clara funcionalitat agrícola. En època islàmica aquest assentament es correspon amb l’alqueria Tahalfazar nomenada en la carta pobla.

Benlloch

Ibèric, romà i islàmic/ Jaciment arqueològic

El jaciment es troba en un dels pics més alts del Pla de l’Arc, amb unes condicions defensives naturals excepcionals. Es troba ceràmica a ma que podria datar d’època del Ferro Antic, també ceràmica romana pertanyent al període iberorromà, i islàmica. En època ibèrica i romana devia ser un lloc de funcionalitat estratègica de control del territori, degut als pocs fragments de ceràmica trobats que demostren una freqüentació esporàdica del lloc. Té dos recintes amurallats, un dins de l’altre, realitzats amb pedra seca els quals daten d’època islàmica, en aquesta època devia ser un poblat de poca entitat amb un lloc per estabular ramat. 

Benlloch

Medieval /jaciment arqueològic

És un assentament medieval d’època islàmica, situat darrere del tossal, en el qual es localitzen estructures prou visibles, però que curiosament no té fortificació ni s’han trobat restes de ceràmica. 

Llavadors
Llavadors
Interior dels llavadors
Benlloch

S.XIX/Contemporània/Arquitectura tradicional

Els llavadors, coneguts popularment com “les basses”, es situen a la vora de la font dels Tres Canons, on les dones de Benlloc acudien per a llavar la roba de la família. Al igual que els rius, aquest té una corrent d’aigua constant que permet renovar l’aigua bruta ja gastada per neta i la forma d’aquest està adequada per a llavar sense la necessitat d’inclinar-se i agenollar-se com es feia abans a la vora dels rius. Aquests conserven els materials originals dels seus murs, les pilastres, la coberta de teula àrab i les bigues de fusta. Altres llavadors de caràcter particular es situaven en els masos, els quals obtenien l’aigua de pous o cisternes.

Benlloch

Contemporani del s.XIX-XX. Relacionat amb les activitats agrícoles.

Introducció.

Avui en dia no viu pràcticament ningú als masos, que s’han quedat despoblats. Només hi van el cap de setmana a gaudir del paisatge i de la tranquil·litat, o bé treballar les seves terres.

La gent que vivia als masos de la part de dalt del poble, van passar a viure a Benlloc, però els de la de baix ja es van dispersar més, alguns van vindre cap a Benlloch i altres van anar a poblacions que quedaven més properes com Torreblanca, Cabanes o Vilanova.

Descripció.

Els masos tenien una porta gran partida en dues meitats i la part de dalt sempre estava oberta perquè hi entre la llum.

Quasi tots tenien un forn per a fer-se el pa i una cisterna per arreplegar l’aigua de la pluja.

Són edificacions amb revestiments continus, normalment amb cobertes a dos aigües de teula àrab i de fusta.

Els masovers vivien de l’agricultura: tenien olives, vinya, garrofes, figues, sembra i també tenien ramats d’ovelles i de cabres.

Alguns d’ells són: el Mas de Planxadells, el Mas Centera, el Mas de Tartamut i el Mas del Sec entre altres. Tenen un valor patrimonial, històric i cultural molt important per al municipi.

Benlloch

Contemporani del s.XIX-XX. Construcció rural vinculada al regadiu.

Son canalitzacions d’aigua que van per baix de terra mitjançant una galeria, sovint s’utilitzen per desaiguar zones humides o negables, i per portar aigua a zones on és escassa. A Benlloc es tenen notícies de l’existència de varies d’elles. D’una banda, al darrer quart del segle XIX es devia construir una mina, el recorregut de la qual no està massa clar, però que podria començar al pou de la Reixa fins al pou de la Vila, i des d’allí pel barranc de la Font fins a la font dels Tres Canons. A meitat dels anys 50 es va construir una altra pel barranc dels Consells, la qual arriba fins al dipòsit municipal que hi ha al darrere de l’església. Encara que són relativament recents, la seva història es quasi desconeguda.

Benlloch

S.XIII-Actualitat/Medieval

El nucli tradicional de Benlloc situat al voltant de l’església, és un entorn de gran valor cultural i històric ja que constitueix el llegat que els antecessors de la població han deixat. Constitueix el nucli original del que avui és el casc urbà de Benlloc, amb unes característiques destacades com son: l’estructura dels seus carrers estrets i irregulars; la composició i forma de les vivendes, edificacions; i els colors, materials i textures dels materials tradicionals de les edificacions.

Pedrafita
Benlloch

Cronologia indeterminada/Monument megalític.

Es tracta d’un monument megalític, catalogat com a patrimoni arqueològic. No se sap molt bé quina es la seva utilitat i quina va ser la seva època d’alçament. El que si que es sap és que ja estava erigit en temps de la conquesta cristiana, ja que es nomena a la Carta Pobla com a límit entre els termes de Benlloc i Vilanova d’Alcolea. 

Porta de l'Ajuntament vell
Porta de l'Ajuntament vell
Ca l'Agüela Rosario
Benlloch

Del s.XIX-XX.

Algunes portes de Benlloc presenten formes decoratives que també són elements identitaris del municipi. Normalment fetes de fusta i que destaquen pel seu treball llaurat.

Benlloch

Contemporani del s.XIX-XX. Construcció rural vinculada al regadiu.

De vital importància per al consum humà i animal. Es troben disseminats per tot el terme, inclús a la vora dels camins. Avui en dia gràcies a les bombes d’extracció i a les maquines perforadores s’ha arribat a capes més baixes on l’aigua és més abundant.

En el poble existeixen pous públics d’aigua potable que permetien l’extracció de l’aigua per part dels ciutadans com son els de l’Argila, el de les Barrisques i el de Planxadell.

Destaquen també el Pou de la Reixa, el Pouet Nou, el Pou de la Vila, el de Planxadell, el Pou de les Roses i el pou de la Font de Subarra.

Benlloch

Cronologia indeterminada.

També conegudes com a cabanyes o barraques de pastors. Construccions de caràcter rural, que eren utilitzades com a refugis per a pastors en les zones rurals. Aquests refugis permetien l’arrecerament del mal temps, i per a poder guardar el ramat. 

Reixa
Benlloch

Del s.XIX-XX.

Es tracta d’algunes reixes i balcons de les vivendes de Benlloch, algunes de les quals estan elaborades amb formes decoratives. Corresponen a una sèrie d’elements de forja en balcons i i finestres que per la seva antiguitat resulten elements identitaris del poble. Donat que formen part de les característiques de la població i dels seus habitants es consideren un recurs del poble pel seu atractiu.

Benlloch

Contemporani del s.XIX-XX. Construcció rural vinculada al regadiu.

Anomenades en Benlloc basses de reg. Son grans receptaris d’aigua al descobert que retenen l’aigua dels pous i les sènies i que era destinada al regadiu.

Aquest element es important per a la cultura del poble, tant per la seva relació amb el cultiu com per el seu ús alternatiu per al bany de xiquets i xiquetes.

Els safareigs també eren utilitzats per a llavar la roba, i els principals són: Safareig Sénia Morrete i Safareig al Pla.

Benlloch

Contemporani del s.XIX-XX. Construcció rural vinculada al regadiu.

Ja eren utilitzades en els pobles preromans, però en aquesta zona van ser el àrabs els que van introduir les millores. Les sènies de Benlloc són les anomenades de sang, en les que la tracció animal trau l’aigua de la terra.

Son invents revolucionaris en l’arquitectura de l’aigua. Realitzades amb materials metàl·lics i de fusta (encara que de fusta no en conservem cap)

Les sènies han evolucionat amb el pas del temps, i les que conservem són de ferro i rajola, es troben elevades ja que han de traure l’aigua per damunt de la parcel·la i aquesta cau per la força de la gravetat.

Eren utilitzades fins fa ben poc, com les que hi ha dins del poble, però amb la introducció de les sènies a motor aquestes han quedat desfasades i s’han quedat amb la funció de pous.

Hi ha moltes al voltant del poble com: la del Dormitori, la de Morrete, al Barranc de Consell i la de Manyà, entre altres.

Benlloch

S.XIII-XV/Islàmic-Medieval-Cristià/Arquitectura tradicional

Es composa de vivendes que destaquen per el seu valor patrimonial, històric i cultural degut a les seves característiques tipològiques i morfològiques típiques d’un poble valencià. Algunes d’elles destaquen per el seu valor històric i funcional en el passat com són: l’antic ajuntament, l’antiga Almazara i la casa natal de Daniel Fortea; o per el seu valor arquitectònic sent edificacions de dues i tres plantes, balcons de forja, materials de fusta i façanes austeres revestides de mur continu. En el municipi de Benlloc es poden destacar dos tipus de cases; les d’origen agrícola, ubicades en lo zona més antiga, al voltant de l’església, en aquestes la planta baixa es dedicava exclusivament a corral o es compatibilitzava amb la vivenda, la primera planta es destinava a la vivenda i l’última era la cambra per al emmagatzematge del cultiu, inicialment eren de dos plantes però degut a l’expansió demogràfica del segle XVIII es produeix un increment de les plantes. L’altre tipus són les cases senyorials o burgeses ubicades en la plaça del Mercat. Es caracteritza per disposar d’una planta noble en el primer pis i un gran forat en la façana on predomina el llenguatge decoratiu romàntic o acadèmic. En aquestes la planta baixa es destinada per a l’entrada de carros i l’última planta segueix sent un magatzem.

Showing 31 results